 |
| Álex López, amb l'alta mèdica, entra a la convocatòria Foto: https://www.flickr.com/photos/nastictarragona/ |
És una realitat que aquest Nàstic s’està convertint jornada rere
jornada en un dels equips més destacats en aquest inici de la Liga Adelante. No sabem ni quant durarà
ni si al final del curs mantindrà la condició de equip revelació, el que si és
una certesa és que tant els jugadors i cos tècnic com l’afició han d’aprofitar
i assaborir el moment com es mereix desprès de les penúries que ha passat el
club als inferns de la Segona Divisió B.
El inici de campanya tant espectacular que estan firmant els homes de Vicente Moreno pot tenir un premi
totalment merescut, un reconeixement tant al rendiment de la plantilla com a la
gestió esportiva i econòmica de l’entitat en les darreres temporades. Assumir
el liderat de la categoria, encara que només sigui de forma provisional, pot
donar una injecció de moral i autoconfiança a un grup que ja ha demostrat que no
li espanta cap repte per gran que sigui. Dormir líders seria un fet totalment
anecdòtic, però quant més amunt estigui l’equip això significarà que el descens
cada vegada es més lluny.
Vicente Moreno: “A tots ens faria il·lusió perquè sobretot ens donaria molta tranquil·litat
per afrontar la propera setmana. Som conscients de que cada setmana que guanyes
et dona una tranquil·litat per treballar que sinó ho fas no la tens. Hem perdut
només un partit, i sobretot nosaltres hem fet la autocrítica, però hem estat
parlant molt sobre això, i la setmana no la hem afrontat exactament igual que
quan guanyem. Preferim tindre les setmanes que tens quan vens de guanyar. Estem
molt més contents, més tranquils i la confiança de tots, des de dins i des de
fora, és molt més gran “.
Per poder assolir l’objectiu d’arribar al cim
d’aquest Everest que és la Segona Divisió, el Nàstic ha de realitzar un partit similar a tots els que ha disputat
fins ara excepte el dia de l’Elx,
clar. L’equip sap que era perfectament factible treure els tres punts del José Zorilla i per això vol fer bo el
punt aconseguit a terres castellanes amb el tercer triomf consecutiu al Nou Estadi. Una setmana més, no s’esperen
grans canvis en l’onze inicial que disposi Vicente
Moreno. En aquest aspecte, Moussa
Bandeh podria tornar a la titularitat per aprofitar la debilitat defensiva
que tenen els laterals de l’Alcorcón
quan reben pilotes a la seva esquena. L’ex de l’Olot pot explotar la seva
rapidesa i la seva profunditat per trepitjar assíduament l’àrea de Marko Dmitrovic. El tècnic valencià
recupera per a la causa a dos jugadors importantíssims en la zona d’atac com
són Xisco Muñoz i Álex López. En
principi cap dels serà de la partida però sí s’espera que tinguin minuts durant
la segona part en funció de com es desenvolupi l’encontre. Per altra banda, Gerard Valentín segueix amb el seu pla
de recuperació mentre que Miguel Palanca
serà baixa desprès d’ entrenar-se durant tota la setmana apartat dels seus
companys.
Experiència
per donar el pas defintiu
La última vegada que Juan Ramón López Muñiz va dirigir a un equip de Segona Divisió encara prevalia l’anterior
sistema de competició en el que pujaven de categoria els tres primers
classificats. Un d’aquets tres va ser el seu Màlaga, un equip en el que Wellington
acabava d’aterrar, en el que començava a despuntar un jove lateral anomenat Jesús Gámez, en el que podíem trobar
jugadors de tant dilatada experiència com Francesc
Arnau, Santiago Carpintero, Iván Rosado o Salva Ballesta i en el que Roberto
Peragón encara sabia marcar gols.
Aquell Màlaga de la temporada
2007-08, que va acabar en segona posició, va claudicar davant el Nàstic de un César Ferrando que a dia d’avui és el segon entrenador que més
temps ha dirigit al Nàstic en la
última dècada només per darrere de Vicente
Moreno. Els gols de David Abraham
i de Pere Mairata van servir per
donar-li la volta al partit desprès de la diana del portuguès Paulo Jorge i per començar una ratxa de
bons resultats que allunyaria definitivament a l’equip del descens. Ara,
desprès de la seva darrera experiència a les banquetes com a segon de Juande Ramos al conjunt ucraïnès del Dnipro, l’entrenador asturià torna a la
segona categoria del futbol estatal per intentar aconseguir el seu segons
ascens consecutiu a Primera Divisió
amb una AD Alcorcón més que
consolidada a la categoria de plata.
Muñiz utilitza un 4-4-2 amb dos laterals de molt recorregut (Federico Vega i Carlos Bellvís) per aprofitar l’espai que deixen els jugadors de
banda Óscar Plano y Víctor Pastrana, als quals els hi
encanta desplaçar-se cap a l’interior per buscar entre línies a un David Rodríguez que és un dels jugadors
més desequilibrants del quadre madrileny i un autèntic artiller d’àrea. L’ex
del Brighton i del Celta de Vigo sap com buscar les
pessigolles als centrals rivals, sempre llegeix perfectament la situació de joc
i on ha d’anar per rebre o recuperar la pilota. El menut davanter té una connexió
especial amb el ja mencionat Óscar Plano,
un gran mag de la pilota quan es tracta de desbordar rivals. L’altre element de
la equació en la zona d’atac és el veterà Alfredo
Máyor, qui s’encarrega de lluitar totes les pilotes que arriben del cel per
tal de que les aprofitin els jugadors de segona línea, i especialment, el
mateix David Rodríguez. Si fem
memòria, el preparador nascut a Gijón
ja va utilitzar el mateix sistema en el seu pas per la banqueta del Racing de Santander, on per aquell
llavors la seva davantera estava formada pel duo “sacapuntos”amb Pedro Munitis
i Nikola Zigic. No trobarem massa
elaboració de pilota en el model de joc d’aquest Alcorcón, però el que si trobarem serà un equip que intentarà
buscar o bé el joc directe amb Máyor
o bé la versalitat per les dues bandes amb Plano
i Pastrana i també amb altres
jugadors que poden sortir de refresc com Juan
José Collantes o els ex jugadors del Nàstic
Sergio Rodríguez i Álvaro Rey.
Un dels seus punts
febles és quan el rival els pressiona a l’hora d’intentar donar sortida a la
pilota. Si els de Vicente Moreno
exerceixen bé la seva pressió, causaran molts dubtes i moltes imprecisions en
el mig del camp madrileny. Per altra banda, els laterals pateixen moltíssim
quan els atacants busquen la seva esquena amb passades a l’espai, i tot i que
els centrals sempre surten per eradicar l’amenaça, no sempre encerten a l’hora
d’anar al tall. Un jugador com Jean-Luc
pot fer molta sang en aquest tipus de situació.
José
Campaña, el motor terrissaire
El migcampista sevillà va formar part de la Selecció Española Sub19 que es va proclamar
campiona d’Europa a Romania durant
l’estiu del 2011. Ell, que és de la quinta -1993- de Juan Bernat (Bayern Münich), Jesé (Reial Madrid), Juanmi Jiménez (Southampton) i Paco Alcácer
(València), va compartir equip amb
la gran majoria de jugadors de la generació del 92 i de la qual formaven part
altres jugadors avui dia ja són una realitat en l’elit del futbol mundial com Dani Carvajal (Reial Madrid), Rubén Pardo
(Reial Societat), Pablo Sarabia (Getafe), Gerard Deulofeu
(Everton) o Álvaro
Morata (Juventus). De tots ells,
el que més s’ha quedat enrere és José
Campaña, qui desprès de no poder fer-se un lloc al primer equip del Sevilla va provar sort al Crystal Palace, al Nürnberg i a la Sampdoria,
club que l’ha cedit al FC Porto i a l’Alcorcón en les dues darreres
temporades. És en aquest últim on intentarà retrobar-se amb aquell jugador que
enamorava quan jugava a les categories inferiors del Sevilla, aquell migcampista tant tècnic i tant resolutiu que era
capaç de ser decisiu en zona de tres quarts ja fos dissenyant una assistència impossible
o executant amb un tir de mitja distància. Desprès de sis jornades encara no ha
demostrat ni una mil·lèsima part de la seva qualitat, però si aconsegueix
fer-ho d’aquí cap endavant els Sergi
Guardiola, Óscar Plano, Alfredo Máyor i David Rodríguez es fregaran les mans.
Marc Pérez
Twitter: @ksillas_petit
No hay comentarios:
Publicar un comentario