El caràcter del ‘8’

David Rocha després de marcar el 2-0
davant la SD Huesca

No sé en quin moment de la meva vida em vaig començar a sentir identificat amb els futbolistes que exploten i criden quan marquen un gol com si no hi hagués un demà, com si sentissin l’obligació de contagiar a tots els aficionats presents a l’estadi, als que veuen el partit per televisió i als que el segueixen per la ràdio.

Aquest tipus de jugador saben perfectament el que hi ha darrera de cada gol i conseqüentment de cada victòria, tota una setmana d’entrenaments i de preparació que tenen com a fi regalar-li un triomf a la seva parròquia per tal de que surtin del camp amb un somriure d’orella a orella. Ells entenen millor que ningú la tristesa que suposa que el seguidor es quedi sense poder celebrar un gol amb el pare, el germà,l’amic, la seva parella... en definitiva, amb tots i cada un dels devots que acudeixen al camp setmana rere setmana per veure als seus jugadors, els encarregats de defensar l’escut que els representa allà per on viatja l’equip. Són precisament aquesta sèrie de jugadors els que es guanyen la condició d’ídols i no només per les seves celebracions plenes de ràbia i de fúria que enganxen a l’afició, sinó també perquè en la majoria de casos corresponen al perfil de futbolista que es deixa l’ànima en cada partit, que lluita cada pilota, que corre fins el darrer segon i que defensa amb totes les seves forces l’honor dels seus. Tot club que vulgui créixer tant dins com fora del terreny de joc necessita un jugador fet d’aquesta pasta dins del vestuari, que aporti el caràcter i el temple necessaris per afrontar els bons, però sobretot els mals moments. Dies com els de l’ascens a Segona Divisió però sobretot com els de Llagostera, dies on David Rocha va plorar d’alegria i d’emoció, de tristesa i de ràbia, i que al final l’han portat a complir el somni que tant se li havia resistit, el de pujar a Segona Divisió i el de fer el seu debut com a professional després de tants i tats anys de lluita i de frustració a la categoria de bronze. Si amb algú em sento identificat en el dia d’avui, se’ns dubte és amb David Rocha.

L’extremeny nascut a Cáceres va aterrar al Nou Estadi desprès d’haver jugat i d’haver perdut dues promocions d’ascens amb l’Albacete, una davant el Cádiz i l’altre contra el Real Oviedo. A Tarragona l’objectiu no era diferent. Posteriorment a haver viscut una primera temporada d’adaptació a la Segona B on no es va assolir l’objectiu d’arribar als play-off, la desembarcada de Promosport per tal d’ajudar esportiva i econòmicament al Nàstic va comportar l’arribada d’Emilio Viqueira com a nou director esportiu de l’entitat i més tard la de Vicente Moreno com a responsable tècnic del primer equip. És evident que quan una empresa decideix invertir i entrar a formar part d’un club el que pretén és comptar amb la gent del seu entorn, tal i com va fer l’ex jugador del Recreativo de Huelva i del Xerez a l’hora de confeccionar la plantilla de la temporada 2013/14. I així és com David Rocha va arribar a la província tarragonina en busca d’allò que no havia aconseguit al Carlos Belmonte, l’ascens a Segona Divisió. 

Si en dues temporades i mitja el cacereny ha aconseguit convertir-se en tot un símbol del nastiquerisme és en part gràcies a la confiança que li han brindat des del primer dia tant Emilio Viqueira com Vicente Moreno. Sense ell esperar-ho, ràpidament es va convertir en un dels líders del vestuari junt amb Xisco Campos i Marcos De la Espada, una responsabilitat que no es va poder treure de sobre aquella fatídica tarda del 21 de juny a Llagostera on va veure com el somni de l’ascens se li escapava per tercera vegada consecutiva.  

Però la derrota davant els gironins en el partit de tornada de la tercera i última eliminatòria d’ascens a Segona A va fer encara més forts els lligams d’un vestuari ferit que sabia que havien fallat a tota una ciutat però sobretot que s’havien fallat a ells mateixos després de realitzar un darrer tram de temporada espectacular on van tindre que aprendre a conviure amb la pressió de saber que una ensopegada significava l’adéu a la promoció. En l’àmbit individual, la manera amb la qual es va gestar la derrota davant el Llagostera va convertir a Rocha en un jugador més madur, impetuós i ple d’energia per dur a terme el seu objectiu i és així com es va erigir en un dels jugadors més importants del següent exercici amb exhibicions de tota mena i amb gols importants com els de la Feixa Llarga, Paterna o el Narcís Sala. No obstant, el gol més important, aquell que havia de cridar-li al món per poder alliberar-se de tota la ràbia que tenia acumulada en el seu interior, estava reservat per a la cita més important de la temporada: el partit de tornada davant el Huesca corresponent a l’eliminatòria que enfrontava als campions de grup. El destí li tenia una guardada, en altres paraules, li debia una. Ell tenia que ser un dels protagonistes d’aquell ascens, tenia que deixar la seva empremta dins la història del club. I ho va fer, ho va fer rematant al fons de la xarxa un bon centre de Gorka Azkorra, ho va fer corrent  cap al corner que enllaça la graderia de tribuna amb la de preferent per cridar-li al món que per fi ell i el Nàstic eren de Segona Divisió.

Pocs jugadors deixaran al Nàstic una empremta tan gran com la que deixa avui David Rocha, un jugador que ho ha donat tot des del primer dia, des del dia de la seva presentació fins al darrer partit a Vitòria, on va col·laborar amb el seu sacrifici i la seva lluita al que segurament hagi sigut el triomf més important de l’entitat des del seu retorn a la Liga Adelante derrotant al líder de la categoria per un gol a tres. El comiat oficial s’ha produït aquest matí amb l’emotiva roda de premsa que ha realitzat davant l’atenta mirada dels que ja són els seus ex companys junt amb el president del club Josep María Andreu i el director esportiu Emilio Viqueira, el màxim responsable de que avui ens acomiadem d’un jugador que ho ha donat tot pel Nàstic i que molt difícilment tingui un predecessor que llueixi el dorsal ‘8’ amb el sacrifici, l’entrega i la garra amb les que ell l’ha defensat. Per molt lluny que estigui, ni el temps ni la distància impediran que David Mateos Rocha continuï sent un dels nostres. 

Marc Pérez

Twitter: @ksillas_petit