Desconnectats

Stephane Emaná, debutant amb el primer equip.
Foto: https://www.flickr.com/photos/nastictarragona/

Se’ns va trencar la màgia de tant utilitzar-la. El Nou Estadi va presenciar la segona derrota de la temporada en un partit on tot ho possible va sortir malament, un partit on la sort es va girar en contra des del primer minut amb la lesió de Marcos, els problemes físics de Gerard Valentín i les dues pilotes que van enviar al pal Achille Emaná i Miguel Palanca.

Però més enllà de l’ infortuni que va poder tenir en totes aquestes accions, el més greu va ser la fragilitat defensiva que va mostrar l’equip no només en les dues jugades del 0-1 i el 1-2, sinó en el total dels 90 minuts, i això davant un equip tant treballat com el Lugo de Luis Milla és sinònim de passar-ho molt malament. El Nàstic va tenir tota la mala sort del món, d’acord, però per primera vegada en el que portem de campanya va firmar una actuació bastat pobre amb múltiples errors defensius que al final es van convertir en un zero com un castell.

A diferència de la resta de partits que han jugat com a locals, els de Vicente Moreno no van tenir aquell fulgurant inici de partit amb el que són capaços d’enganxar fins i tot als membres de seguretat, que excepte en la darrera mitja hora de partit, no van trobar motius per girar el cap i deixar la feina a un costat. Probablement, la prematura lesió de Marcos De la Espada no va ajudar en res a completar el pla dissenyat pel preparador valencià. Ahir més que mai, la figura del davanter de Pollença era imprescindible per combatre la pressió tant alta que exercia el Lugo quan el Nàstic havia de treure la pilota des del darrera. Ja en les dues primeres jugades del duel es va poder veure com Pablo Marí i Iago Bouzón, obligats per la presència de Jonathan Pereira i companyia, buscaven ràpidament els 1,86 cm del dorsal “20” per tal de que baixes la pilota al terra o la deixes de cara per als homes de segona línea com Achille Emaná, José Naranjo o Miguel Palanca. La lesió de Marcos va precipitar el debut de Stephane Emaná, que tot just havia començat aquesta setmana a entrenar-se amb els membres del primer equip. El club té molta confiança en ell i per això l’ha renovat fins al 2019, perquè esperen que la seva evolució com a futbolista el porti a ser el futur davanter de l’equip, aquell home gol que li ha mancat en els darrers temps i que no perdoni ocasions tan clares com les que va errar ahir i que van poder canviar el signe de l’encontre i molt probablement el contingut d’aquest text.

Si alguna cosa era evident un cop es va arribar al descans era que el Nàstic necessitava imperiosament del futbol de Sergio Tejera si volia tirar a terra el mur que havia plantat l’equip visitant davant la seva porteria. El barceloní encara no està per jugar un partit sencer i tal i com va passar a Pamplona va partir des de la banqueta. El problema és que a Vicente Moreno no li va donar temps a introduir al ex jugador de l’Espanyol abans de que el Lugo colpeges primer aprofitant una pèrdua de pilota de Xavi Molina que Jonathan Pereira –que va sonar per reforçar al Nàstic abans de firmar per l’equip gallec- va castigar amb el 0-1 aprofitant també que Iago Bouzón no va encertar a rebutjar la pilota. La resposta del tècnic local va ser immediata i Sergio Tejera va entrar al camp substituint al mateix Bouzón. El català va assumir la maneta del partit i va intervenir en la jugada de l’empat, on Naranjo i Achille Emaná es van entendre a les mil meravelles per realitzar una paret on la força, l’empenta i el talent de l’atacant andalús el van portar fins a dins de l’àrea per definir amb la punta de la bota el 1-1.

Era el moment. El Nàstic havia aconseguit neutralitzar l’avantatge visitant en tan sols tres minuts i el Nou Estadi somiava amb una remuntada com les que va protagonitzar l’equip en les primeres dues jornades davant l’Albacete i el Tenerife. La grada sabia que si començava a empentar de valent a l’equip els tres punts es podien quedar a casa, però no va donar temps a que els jugadors es contagiessin de l’esperit efusiu dels aficionats. El Lugo es va tornar a avançar a la sortida d’un corner on Carlos Hernández, lliure de marca, va rematar al segon pal en un altre badada de Xavi Molina. El de La Canonja no va tenir el seu millor dia com tampoc el van tenir ni Pablo Marí ni Iago Bouzón. Tocava remar novament contracorrent i la bona noticia es que encara hi havia temps per capgirar el marcador. Gerard Valentín va tindre que abandonar el terreny de joc per problemes físics i en el seu lloc va entrar Jordi Calavera, aportant més profunditat i amplitud a la banda dreta on ni el de La Garrotxa –necessita agafar confiança- ni Miguel Palanca havien originat masses mals de cap a De Coz. L’entrada de Calavera va ser la darrera modificació d’un Vicente Moreno que per culpa dels contratemps de Marcos i Gerard es va quedar sense poder donar relleu a Palanca i Naranjo, que estaven esgotats i van tindre que fer un sobre esforç per poder acabar el partit.

Com era lògic, la última mitja hora de l’encontre va servir per a que el Nàstic busqués amb insistència la porteria visitant per tal d’igualar el marcador i evitar la segona derrota del curs com a local, i si hi ha alguna cosa que no podem retreure a l'equip es que no va deixar d’intentar-ho fins al xiulet final. Tant Mossa –quin partit el seu oh Déu meu- com Jordi Calavera van agafar molt de protagonisme amb les seves incursions pels laterals. De fet, el valencià va assistir a Achille Emaná amb un centre ras al segon pal per a que pogués marcar el gol de l’empat, però la seva rematada es va estavellar contra el pal. Més tard, el seu germà menor no va saber aprofitar un refús dins de l’àrea desprès de que Palanca enviés una pilota al mateix pal que minuts abans va privar al Nàstic de marcar el 2-2. Definitivament, ahir no era el dia.

Marc Pérez

Twitter: @ksillas_petit